El concepte a través de la història. 1a part
A partir del s.XVI una sèrie d’escriptors comencen a parlar-ne d’aquest concepte des d’una perspectiva reformista. La major part d’ells eren sacerdots amb la intenció de revisar i atacar les supersticions del poble, per tal de que aquest assumirà les premisses del catolicisme i oblidara altres històries mitològiques de éssers i forces supernaturals que no foren les impartides pel cristianisme.
Al s.XVIII el concepte ja estava un tan més extes, les discussions vindràn de la mà dels folkloristes anglesos que es reuniran en clubs i societats per debatir-ne davant un public més especialtzat. Sorgirà la figura de l’anticuari i el coleccionista que s’ocuparan de coses tan diverses com les costums populars, les fetes, els monuments gòtics, les ruines romanes, la història local...en definitiva de “les coses antigues”. Fins i tot trobarem al col·leccionador de proverbis amb un manifet sobre la parla popular amb un intent de recolzar una política d’unificació de la llengua. En un context on la cultura popular i la cultura d’elit es confonien, ja que nobles i senyors participaven de certs jocs, festes i fins i tot parla d’àmbit populars, s’escomençarà a fer una distinció entre aquests dos tipus de cultura: la d’èlit i la popular. Si l’èlit era representada per l’església amb un discurs de submissió cap a les classes subalternes que es materialitza amb la persecució de la bruixeria i el paganisme tenint com a exemple el de l’Inquisició. L’Estat-nació s’ocupava de la lluita contra els dialectes regionals per tal de perpetrar la centralització del poder i la Il·lustració elabora un discurs cientificista en que la cultura pren valors d’universalitat i la raó estarà al servei del “desencanteri” del món.
El periòde Romantic entre els segles XVIII i XIX aportarà una visió positiva a la cultura popular que fins al moment havia estat tractat de forma totalment negativa. Escriptores com George Sand i Walter Scott s’interesaran per tradicions, costums, parla...pel poble per ser protagonistes dels seus textos. Altres com Herder apuntaran que la cultura, les tradicions, la poesia , les cançons...són elements indispensables per a la formació d’una identitat diferenciada, un rencontre amb el passat que permet pensar la unicitat de la nació. D’altra banda els folkloristes intentaran situar com a un apartat de la ciència l’estudi de les costums i tradicions. Però prompte esta definició folklorista de la cultura popular encarnada en la visió russoniana del “bon salvatge” seria vista com un problema per a la burgesia davant les classes treballadores que serien vistes com a perilloses, ja que estos duien una vida immunda, on s’abusava de la beguda, es vivia en condicions pèssimes...s’establiria un conflicte entre civilització i barbàrie arran d’uns interessos de dominació d’uns envers els altres.